La història amb una perspectiva de gènere. Relat d’una infàmia.

Quan vaig començar a estudiar Història allà pels anys vuitanta, en l’ambient acadèmic, poc es parlava de les dones. La història, sempre s’ha dit, és el relat dels vencedors, per tant, les dones, les grans menystingudes, menyspreables, les invisibles, ben poc han pogut dir, perquè ens ha tocat perdre, sempre, la guerra.

Els últims anys, amb esforç i dificultats, hem anat coneixent i reivindicant el nom de dones que amb els seus actes han volgut significar-se i ser tingudes en compte i d’altres que sense, fin i tot, pretendre-ho la magnitud dels seus actes les ha donat protagonisme i rellevància, dones que han estat una espurna de llum en la foscor. Però jo no vull parlar d’elles, en aquest curs m’agradaria que parléssim de la dona comuna, que treballéssim la base de la desigualtat, que és antiga, que afecta a la meitat de la població per la condició del seu sexe i que ens costa deixar enrere.

Ens fixarem en la legalitat i el paper que ha jugat en la marginació de la dona, com s’ha anat legislant contra la dona, tant sobre el seu cos com la seva ment.

La Història de la dona. Relat d’una infàmia, intenta portar a debat fonamentalment això, com els homes han deixat sense drets a les seves companyes d’espècie, a les seves mares, a les seves filles, germanes i àvies.

El poder dels barons els ha fet ser els únics responsables de la HISTÒRIA menyspreable de la humanitat. Ara reivindiquem un altre paper, per això hem de conèixer el passat per tal d’empoderar-nos per construir un futur diferent, per canviar la història, per a ser rellevants.