Les altres víctimes. El fet associatiu català.

Image

30

set. 21

Davant les propostes de Llei de Memòria «democràtica» de l’Estat, i també davant els intents de diferents grups parlamentaris a la nació d’impulsar una de pròpia, només ens queda la opció de tornar-nos a indignar amb aitals despropòsits.

Si bé, i molt tímidament, es denota certa evolució cap a postulats que podrien acceptar democràcies a l’ús, queden encara molt lluny de recollir totes les indicacions i correccions que l’ONU – via relator especial del Consell dels Drets Humans- va pronunciar cap a l’Estat espanyol, tot indicant les especialitats reeixides en l’àmbit català. Sabent, doncs, que a l’Estat no li dona la gana d’impulsar accions de Llei, més enllà de certa estètica i postureig. Tot i que hi ha aspectes d’acció que són indiscutiblement justos i humanitaris no hi són tots els que hi haurien de ser. Des de la nit dels temps es perd posar en status de víctima el fet associatiu, els ateneus, les cooperatives.
El fet associatiu català abans del “alzamiento” va ser garant de l’ensenyament popular, del fet de protecció social i laboral, del fet humanístic i lliurepensador. S’articulà, vers els ateneus i altres entitats, un conjunt d’activitat política i social, de promoció de la cultura, la salut i l’esport. Aquest fet associatiu, anterior a la II República, va ser objecte d’una persecució estudiada i continuada, pel fet de ser democràtic i català. El règim dictatorial, amb una estratègia de tancament, incautació, depuració i aniquilació de les entitats, s’apoderà d’un patrimoni immens.

Aquesta realitat fins ara ha estat somorta , en part perquè els partits i l’Estat saben perfectament que és molt difícil d’assumir: per costos, per estudis, per reconeixement. Es pot intuir, a manca d’estudis sistemàtics un volum d’afectació a entitats, cooperatives… que fa por. Però malgrat aquesta por, hem d’estar disposats a reclamar que les diferents propostes de llei siguin valentes, lògiques amb les dinàmiques de recuperació i rescabalament de les democràcies reals. Hem de pretendre que se’ns posi al mateix nivell que la resta de víctimes, i maldar entre tots per a què justament siguem tractats des de lleis memorialistes valentes.

Malgrat més de vuitanta anys d’extermini sistemàtic, encara hi som. Els ateneus, les associacions, les cooperatives, tots, complim amb allò que ens és propi. Si en algun moment de la història hi ha hagut allò que hem anomenat “estructures d’estat” el fet associatiu, el tercer sector ha complert amb aquest mot. Avui, en aquest país, és impensable dibuixar el mapa cultural, d’educació, de lleure, esportiu.. sense el fet associatiu.

A tots els municipis hi ha alguna realitat associativa que complementa, resol i substitueix les mancances de l’administració, a part de ser fòrums de socialització, de trobada, de ciutadania i democràcia. Penseu, doncs, fins a on podríem arribar amb el retorn del què ens ha estat robat, amb més recursos, amb més memòria, posant tothom al seu lloc.
Només amb polítiques memorialistes certes, gaudirem de ciutadania organitzada, més lliure.

Jaume J. Pieres Garcès
President del Centre, Ateneu Democràtic i Progressista.
Membre de la Sectorial de Memòria d’Esquerra Republicana
memoria@esquerra.cat