Inici > Conferència > CONFERÈNCIA DE ROLANDO D’ALESSANDRO A LA CLOENDA DEL CURS DE 2018 DE LA UPCM AL CENTRE DEMOCRÀTIC

PROTESTA, LLUITES, REPRESSIÓ I RESISTÈNCIES

Caldes de Montbui, 10 de juny 2018

1 de octubre.
Experiència col·lectiva fundadora d’una comunitat de lluita. Com en totes les lluites no s’hi pot identificar una motivació única, ni tan sols principal, si no un fet que actua com a desencadenant, també plural i complex, ja que s’hi barregen el malestar de noves generacions precaritzades, la memòria ofesa de fills i nets dels vençuts en una guerra tan cruel com injusta i dels oprimits i fills dels oprimits en 40 anys de dictadura, la indignació de qui se sent enganyat per una democràcia que no compleix ni els mínims requisits, el desig difós de trencar un statu quo garant d’abusos i violències de tota mena.
Contra les dones, les cultures minoritzades, les persones migrants, els animals, el planeta.
Aquell dia, a partir d’aquell dia, les partícules en suspensió – raons i sentiments – que havien alimentat el procés per a la independència precipiten i es solidifiquen en el concepte de llibertat (amb el seu corol·lari necessari: la dignitat).
Llibertat, un ideal tan arrelat que ni dècades de mistificació publicitària, de miratges parlamentaristes, de condicionament mercantilitzador han aconseguit banalitzar-lo i envilir-lo.
Llibertat com a alè inspirador …
i república com a clau per obrir el pany del cadenat que ens en priva com a societat.
S’equivoquen, al meu entendre, aquells que s’entesten a interpretar la reclamació de república com a voluntat d’aconseguir una concreta forma d’estat (concreta i no gens – en si mateixa – garant de més drets i llibertats) o com la recuperació d’allò que el mot definia l’any 36.
República per a tanta gent, per a tants sectors diversos, és un significant contenidor de projectes polítics, personals, de desitjos de transformació diferents. Un embolcall d’esperances col·lectives i visions de futur. És, per a molts, una paraula que compleix la mateixa funció que fins als anys 80 complia el terme “revolució” – una resposta global a la fragmentació de la realitat provocada per una causa també global: la dominació d’una petita part de la humanitat sobre la resta i el mon.
Millor dit: la dominació exercida per mecanismes (patriarcat, racisme, capitalisme) que permeten i asseguren la formació i la perpetuació de privilegis d’unes capes concretes i reduïdes de la societat.
En aquestes dècades, aquí, i en aquest nostre continent, hi ha hagut una multitud de lluites: laborals, en defensa de l’estat del benestar, de solidaritat amb migrants, en defensa del territori, feministes, per la terra i, a mesura que les formalitats democràtiques deixaven pas a pràctiques més brutals, per la protecció de les llibertats.
Però, com deia, la tònica dominant ha estat la fragmentació. Que no les fa irrellevants, ja que fins i tot petits episodis protagonitzats per categories petites i amb escassa qualificació (carregadors de bagatges de l’aeroport) poden causar danys importants en la dinàmica de producció i reproducció del capital.
Però si més gestionables i, sobretot, mancades d’un horitzó tangible que pugui esdevenir fita compartida per masses desobedients.
Potser la lluita per la república és la primera que té el potencial, com a projecte polític col·lectiu, de proposta alternativa global des d’a baix.
No és casual doncs que les diverses instàncies de poder que s’hi enfronten recorrin a tot l’arsenal que al llarg de la història moderna s’ha desplegat contra qualsevol moviment amb aspiracions de subvertidor de l’ordre establert.
Fem un pas enrere, no gaire llarg, i per a mi còmode: els anys 70. Quan en gran part del mon occidental es va produir l’últim gran desafiament al nou ordre encarnat en el deu mercat.
Aquella gran crisi (petroli) en realitat consistia en un canvi de model del sistema econòmic i de relació social capitalista.
Del fordisme es passava a una nova forma d’organització que afectava tant les diverses fases de producció, distribució i venda de mercaderies, com al sistema financer o a la sobirania dels estats.
Òbviament els costos de la reorganització de l’aparell de dominació anaven a càrrec en exclusiva de les classes treballadores occidentals o dels pobles empobrits i oprimits de la resta del mon. I va esclatar el conflicte.
Que, amb diversa intensitat, va recórrer tots els països europeus, les seves ciutats i concentracions fabrils: des del maig francès del 68 fins als moviments italians que es van prolongar fins a començament dels anys 80.
Espanya també i Catalunya, on va haver-hi una coincidència formidable entre la conflictivitat en el mon del treball i la popular, des de les universitats als barris, amb lluites autònomes durament reprimides.
Els pactes de la transició van ser el moviment final i reeixit amb que les forces de la reacció conservadora van acabar de domesticar el potencial revolucionari d’aquella fase.
Una mena de “solució final” on destaquen algunes peculiaritats que confirmen el vell clixé de l’spain is diferent.

La diferència entre la realitat que pateixen les societats engabiades dins de l’estat espanyol i les enquadrades en els altres estats europeus té molt – o tot – a veure amb el que va passar després de la II guerra mundial, de la qual forma part integrant la guerra “civil” espanyola.
Només una xifra per recordar la magnitud d’aquella massacre: més de 40 milions de morts en Europa, 50 milions de ferits.
Com és sabut va ser aquest el preu de la derrota del nazi feixisme, derrota que va tenir una plasmació formal en les constitucions i fonamentacions ideològiques dels països que, com a agredits o com a pobles dominats, havien patit els règims mussolinià i hitlerià.
Van néixer les democràcies modernes, inspirades en valors força diferents als propugnats per les dictadures de l’eix: llibertats polítiques i d’expressió, pluralisme, respecte de la diversitat, llibertats sindicals, drets civils, repudi de la guerra imperialista, etc.
Aquest nou context, i sobretot el record recent de la lluita popular contra l’opressió feixista, en una fase econòmica expansiva (les destruccions de la guerra són sempre un bon estímul per la “reactivació” econòmica) va propiciar una sèrie de conquistes tant en el mon del treball com dels drets socials, amb canvis profunds en els costums i les lleis i normes que els regulaven
Van ser els anys de la legalització del divorci i més tard de l’avortament, així com la derogació (no oblidem que estem parlant de mitjans dels anys 70), dels “delicte d’honor” (per un assassinat a Itàlia la pena màxima era i és la cadena perpètua, però si mataves “per honor” podia baixar a 5 anys) i del “matrimoni reparador” (violar una noia quedava sense càstig si el violador s’avenia a casar-s’hi, que la dona volgués o no).
Van ser anys de relativa bonança i de millora en molts aspectes de la vida col·lectiva, i de puixança de les organitzacions de les masses proletàries, així com d’expansió del sector terciari i de les anomenades classes mitges.
En aquell mateix període, també es va anar configurant la construcció d’un nou ideari – el “democràtic” – destinat a ser instil·lat en l’imaginari col·lectiu per tots els aparells de formació ideològica de massa: democràcia parlamentària igual a justícia, Estat igual a poble, ordre i legalitat igual a exercici de drets, multiplicitat de mitjans de comunicació igual a llibertat d’expressió, ampliació de capacitat de consum igual a llibertat a seques, etcètera…. fins a la llibertat de mercat com a fita superior de tota evolució política de qualsevol societat.
Hi havia, a les societats europees, un equilibri conflictiu, precari que va saltar pels aires davant del desplegament dels canvis imposats i guiats per les dinàmiques del capital, tant en les regles del joc polític com del repartiment en l’econòmic.
Aquell cicle de lluita d’una dècada va veure el sorgiment de l’autonomia obrera com a concepte d’autoconstitució antagonista.
Amb uns trets innovadors, directa o indirectament inspirats en experiències històriques com el moviment consellista o les col·lectivitzacions i l’anarcosindicalisme ibèric:
Acció directa com a forma de lluita.
Es van anomenar “anys de plom” per la presència força difosa d’organitzacions armades (una desena les principals) però el ventall de pràctiques consistents en assolir per la via dels fets, i no de la negociació o la reivindicació, els objectius (bàsicament recuperar vida a la cobdícia del capital) va ser prodigiosament variat.
Des de les fàbriques el sabotatge, la desobediència, l’autodefensa contra caps i guàrdies es van estendre al territori: barris, universitats, camp. I van ser centenars de milers els i les protagonistes de boicots, autoreduccions (la gent s’organitzava per reduir tarifes de serveis: llum, telèfon, transports, però també de cinemes o restaurants), expropiacions (compres proletàries a supermercats o buidatge de botigues de luxe durant les manifestacions, ocupacions (a vegades d’illes senceres).
Creació de nous llenguatges i d’eines de comunicació/articulació social
Va ser l’època de l’eclosió de ràdios lliures, un mitjà queper la seva horitzontalitat s’adaptava molt bé a les formes comunicatives del “moviment de moviments”, de la circulació incessant d’octavetes, tatdzebao, pintades, cartells, revistes, diaris antagonistes.
Organització, horitzontal, assembleària, que trencava amb el verticisme de les burocràcies de partit i sindicals.
Emergències de noves sensibilitats, amb internacionalisme i sobretot el feminisme com a elements nuclears de la contraofensiva emancipadora.
Van aparèixer subjectes nous: al costat de la classe obrera, un terciari a risc d’empobriment, els estudiants de les universitats obertes de feia poc als fills del proletariat, el jovent ja precaritzat dels barris, fins a allò que s’anomenà proletariat extra legal.
Repressió.
En una guerra, una lluita (i en el vocabulari de llavors es parlava de guerra i lluita de classe) hi ha unes dinàmiques que es repeteixen, vàriament versionades.
Els contrincants acumulen forces, intenten estendre la seva visió de la realitat, els seus ideals i objectius (i interessos) al màxim nombre possible de sectors socials. És la lluita per l’hegemonia, part de l’estratègia que té com a objectiu final la derrota de l’enemic i, amb ella, l’assoliment d’un nou ordre social o el reforçament del vell.
Contra l’aixecament difós de milions de persones es va erigir un ampli front reaccionari. Des de les patronals (a Itàlia la FIAT i Confindustria com a punta de llança), als poders de l’estat amb governs policia i magistratura al capdavant, a organització de poder paral·leles – P2, Gladio -, a serveis secrets propis i de potències estrangeres, a una multitud d’organitzacions i grupuscles neofeixistes, a gran part de la intel·lectualitat i del mon de la cultura, als mitjans de comunicació de massa a les altes jerarquies catòliques…
Front que va implementar una estratègia agressiva i brutal amb presons de màxima seguretat, intents de cop d’estat, agressions i assassinats feixistes al carrer, canvis legislatius – amb la introducció d’una legislació especial contra el terrorisme -, estratègia de la tensió – amb atemptats indiscriminats contra civils d’autoria confosa-.
La peculiaritat va ser que tot això es va fer amb la complicitat de les grans organitzacions de la que havia estat classe obrera: PCI i sindicats, un estat dins l’estat. És més: la victòria dels defensors de l’ordre establert no hauria estat possible, o infinitament més costosa per a ells, sense la participació d’aquests subjectes polítics que, per cert, des de llavors van encarar una deriva incessant que els ha dut a l’actual irrellevància política.
Com en totes les guerres, una de les tàctiques més eficaces emprada pel front de la reacció va ser la del divide et impera.
En podem identificar dos elements destacats i estrictament relacionats fins a la identificació:
el principi de legalitat (assumit per les socialdemocràcies a partir de la creença que en un sistema democràtic es poden introduir paulatinament canvis estructurals a través de l’entrisme en les institucions).
I el de rebuig de la violència.
El parany és evident: eliminar la violència del conflicte de classe, tant com voler-lo encabir dins dels rígids paràmetres d’una legalitat naturalment pensada per defensar una pau social identificada amb el manteniment del sistema de dominació, només podia traduir-se en una renuncia unilateral per part de les classes dominades, ja que en cap moment es qüestionava l’ús de la força armada per part de les institucions de l’estat, ni es posava sobre la taula un canvi radical del marc normatiu.
Error d’una ingenuïtat dubtosa que encara avui dia es perpetua en els sectors de la política del canvi, basada en una apreciació simplista i esbiaixada de la naturalesa de l’estructura estat.
[] L’Estat. Per lògica: en una societat dominada per un tipus de relacions econòmiques i de poder la institucionalitat és creada per garantir-ne la continuïtat. Ho pot fer mitjançant la brutalitat (tirania, feixismes), la coacció alienadora (teocràcies), el paternalisme (despotisme il·lustrat) o una barreja de les tres coses, amb l’afegit d’una il·lusòria participació en les grans preses de decisió col·lectives en el cas de les formes de parlamentarisme democràtic.
Un estat, entramat d’institucions, per definició i en essència conservadores i auto conservadores, és un cos complex que s’ha sovint intentat identificar amb la societat que enquadra i disciplina, en especial amb la formulació enganyosa d’estat del benestar: una mena d’asèptica gestoria que administra el patrimoni d’una col·lectivitat, garantint-ne un repartiment força equitatiu, compensadora de les diferències més cridaneres, proveïdora de serveis universals.
I tanmateix n’hi hauria prou amb mirar a l’evolució de la forma estat en aquestes últimes 4 dècades per adonar-se de lo poc fonamentada que és aquesta lectura.
Als anys 70 l’estat italià – com tots els altres – era titular d’una sobirania vertadera, encara que condicionada per aliances i veïnatges, encara que subordinada als interessos de les pròpies classes dominants (pensem només a la fabulosa xarxa d’autopistes que creuava Itàlia per facilitar la circulació dels vehicles produïts per la Fiat).
L’estat controlava directament els sectors estratègics de l’economia: l’energia, el transport, les comunicacions, les telecomunicacions, gran part de la industria pesada i de la química. Detenia, a més del monopoli de la força, la facultat de fabricar moneda, amb un banc central i una regulació estricta dels fluxos financers internacionals.
Era una sobirania real que podia explicar, si més no parcialment, el miratge de les forces polítiques que pensaven que, a través del control de les palanques governatives, es podia arribar a imprimir un canvi de rumb en les prioritats públiques: la classe operaia si fa stato… lunga marcia attraverso le istituzioni … compromesso storico
eren conceptes populars entre les burocràcies “comunistes” i sindicals.
40 anys més tard la mateixa etiqueta “estat italià” la trobem estampada en un edifici del que han desaparegut teulada, àtic i pisos superiors.
Els que queden al mig son precaris, cauen a trossos. L’ascensor no funciona. Hi ha talls de llum i aigua.
En el principal encara engreixen les classes parasitàries, les ”castes”.
En altres paraules: els estats han perdut tot control directe i real sobre l’economia, fins i tot en l’àmbit regulador, on s’han vist reemplaçats per organitzacions sobre-nacionals de tota mena: Unió Europea, FMI, BM, tractats de lliure comerç etc. Ja no tenen, doncs, ni tan sols les eines per definir polítiques parcialment autònomes dels interessos de mercat i transnacionals.
La pastanaga, anomenada estat del benestar, que sàviament combinada amb el trident policia-tribunals-presó servia per mantenir la pau social, és cada cop més raquítica, i cada cop més s’estén la idea de que si la vols l’hauràs de pagar (pensions, sanitat, educació…)
Dels estats occidentals, avui, només queden intactes els fonaments, amb els soterranis i les clavegueres o, altrament dit, el poder coercitiu. La policia, ara bona ara dolenta, els tribunals, les presons…
Per distreure’ns d’aquesta metamorfosis kafkiana tiren encara del fetitxe consumista. I per convencer’ns de que vivim en el millor dels sistemes possibles, de que no tenim cap raó justificada per queixar-nos, i molt menys per protestar, i molt menys encara per rebel·lar-nos, tenen – encara – televisions i tot un ventall de mitjans de comunicació que, quan cal, actuen com a formidables i agressius aparells de propaganda, en la millor tradició goebboeliana.
I tornem a la violència.
Com deia, l’estat i els seus valedors, n’han conservat intacta, més aviat estesa i reforçada, l’exclusiva. Els exèrcits, les policies, els aparells de control no han parat d’acumular un formidable arsenal tecnològic i organitzatiu. Cada cop més legitimats, menys qüestionats.
S’han apropiat del mateix concepte de violència, del poder de decidir-ne el contingut, les connotacions, l’abast.
Les lluites socials sempre, si fa no fa, han seguit un mateix guió en les seves progressions: queixa, protesta, lluita. El sistema de poder també: primer ignora, silencia, ridiculitza, després amenaça i reprimeix, i finalment s’abraona a esclafar qui ha gosat revoltar-se, convertit en enemic mortal.
En la fase de lluita, com hem vist en el cas italià, la intel·ligència col·lectiva sol desplegar un ampli ventall de pràctiques, estratègies complexes que a partir de l’anàlisi dels punts forts i febles de l’adversari, despleguen elements que van des de l’entrenament i ampliació de les pròpies forces, a accions que afebleixin el contrincant, a la conquista de territoris – materials i ideològics – que permetin la nostra supervivència, i la seva derrota.
En aquest desplegament de pràctiques i teories, d’intenses experiències relacionals, l’ús de la força per part de l’oprimit, en les seves formes i intensitat, sempre ve determinat per la intensitat i les formes de la imposició contra la que es lluita.
Sol ser una força que se sotmet als valors i ideals de qui l’empra – tot i que massa sovint en situacions d’enfrontament extrem es produeixen gestos i episodis de brutalitat i crueltat injustificable – però que no defuig els riscos de la proporcionalitat (quina resposta proporcional es pot o s’ha de donar a les tortures de Billy el Niño, la massacre de Vitòria, els obscens linxaments del Txiqui o de Puig Antich?) i que, sobretot, es basa en el principi de l’autodefensa.
Defensa legítima en diuen els ordenaments jurídics o les mateixes religions.
Per als oprimits històricament ha estat una necessitat, una obvietat, recórrer a la violència per respondre a l’exercida pels opressors. És cert, hi ha hagut, al llarg de la història, nombrosos i heroics exemples de lluita no violenta per la justícia i la llibertat. Des del primer cristianisme al gandhisme als moviments pels drets civils a Estats Units, o contra la guerra.
Val a dir que, contràriament a la vulgata interessadament difosa, mai van ser estratègies globals alternatives, si no expressions de moviments més amplis i diversos.
Gandhi
El seu concepte inspirador era l’”ahimsa”: Evitació de tota violència contra la vida (no contra aparadors o contenidors d’escombreries) que porta imp`lícita tanmateix una forta capacitat de lluita …«no es pot ensenyar l’ahimsa a un home que no és capaç de matar».
Per Gandhi la Satyagraha [fermesa en la veritat] i «la simple resistència passiva» de qui «és massa feble per emprar els mètodes de la violència» no tenien absolutament res en comú.
«La nostra no-violència hauria de ser la no-violència dels Patans. Vaig viure amb ells. No tenen por de matar o de morir […] Un noi patà no té por. Si es vessa sang no corre a amagar-se a casa. Proba plaer en el combat. » «Per heroisme, menyspreu de la mort i virilitat el militant no-violent ha de ser superior també al guerrer tradicional».
El 8 d’agost de 1942, a Gowalia Tank, Bombai, Gandhi va dictar la resolució “Abandoneu l’ Índia”. La població era convidada a seguir el moviment de desobediència civil, actuar com una nació independent i no obeir les ordres dels britànics. Es va declarar la vaga general. Però no totes les manifestacions van ser pacífiques: diverses bombes van esclatar, alguns edificis del govern van ser incendiats, l’electricitat va ser tallada i el transport va ser pràcticament paralitzat.
La independència de l’Índia arribaria l’any 1947. El Mathma va ser assassinat per un fanàtic hindú l’any següent.
Des d’una òptica tant d’eficàcia com d’ètica, per molt que ens hi esforcem, és molt difícil atribuir en exclusiva a la lluita del moviment gandhià la descolonització de l’Índia. El context internacional i una potència colonial afeblida per l’enorme esforç de la II Guerra Mundial són elements que no poden obviar-se en la culminació d’aquest procés. I el moviment gandhià tampoc va aconseguir fer triomfar en aquella societat el principi de l’ahimsa. El conflicte entre hindús i musulmans va esclatar donant lloc a una de les més grans neteges ètniques de la història moderna («els trens que passaven la frontera amb el nou país, el Pakistán, en els dos sentits arribaven sovint carregats només de cadàvers»). Tampoc a nivell social es van assolir grans resultats, amb el manteniment del sistema de castes i de pràctiques cruels d’opressió de la dona.

La no-violència practicada en aquell context era en definitiva un element d’un conflicte d’enorme complexitat.
I en si mateixa duia una càrrega subversiva innegable, ja que es basava en la desobediència, la violació de la legalitat establerta, l’afirmació directa del propi projecte alternatiu.
Als anys 70 es va començar a emprar el terme d’una altra manera.
Recordo que a mitjans d’aquella dècada va començar a haver-hi debat entre qui defensava l’ús de les armes contra feixistes, patronal i policies i qui afirmava que la mort d’un adversari és la línia vermella que cap moviment autènticament revolucionari ha de creuar.
Molts dels companys més respectats a les seccions de partit comunista o sindicals llavors eren ex maquis, partigiani, els herois de la resistència contra el nazi feixisme que les armes les havien emprat i que en molts casos les seguien tenint amagades a les golfes o als estables, a l’espera de l’aixecament revolucionari. El debat, per tant, es centrava més que en la definició de principis morals absoluts, en l’oportunitat.
Millor dit, en la legitimitat o no d’emprar-la en un context social i polític diferent.
A partir de la mort d’Aldo Moro la situació va precipitar i el concepte de no violència va ser utilitzat com a arma eficaç de divisió dels moviments i de neutralització dels sectors més combatius: sota els projectils de la condemna, de la denuncia, de l’assenyalament criminalitzador van caure primer les organitzacions armades, després els grups d’acció directa que feien accions de càstig contra enemics de classe (feixistes, jutges, guàrdies de presons, patrons, també traficants de droga) i sabotatges, o els serveis d’ordre que s’enfrontaven amb la policia a les manifestacions, els manifestants que assaltaven bancs, armeries, comissaries, la gent del barri que entrava a expropiar als supermercats i finalment els mateixos piquets de vaga. Tots havien deixat de ser germans i germanes de lluita, per esdevenir uns “violents” que l’estat havia de reprimir, que la bona gent havia d’aïllar, que els seus companys havien de renegar.
És exemplar el cas del procés de perversió de la mateixa idea de Vaga, fruit de la imposició de lectures esbiaixades i nocives pels nostres interessos de classes treballadores.
La vaga és l’instrument de lluita de classe per excel·lència. És un pols. Una prova de força. Que només té sentit si aconsegueix aturar el funcionament del sistema (productiu o distributiu).
El piquet n’és un component indispensable en quant element que té capacitat persuasiva i alhora coercitiva. Coacció necessària, entre d’altres, per contrastar l’exercida per l’altra part, amb els seus xantatges i amenaces que es tradueixen en sancions, acomiadaments o agressions matonils.
Avui han aconseguit fer pensar a gran part de la societat que la vaga és una forma de protesta, a la que qui vol pot adherir-s’hi, tot respectant el “dret al treball” dels esquirols, nom que antigament es donava a aquells que posaven la seva llibertat de circulació o d’ocupar-se dels seus assumptes per sobre dels interessos i llibertats col·lectives.
S’ha arribat a fer creure a gran part de la societat que els piquets hagin de ser “informatius”.
Però no es van limitar a això.
Avui el sabotatge (altra pràctica eficaç i segons Gandhi i Martin Luther King no violenta) és equiparat sense discussió possible a terrorisme. Entre altres coses perquè si argumentes la seva legitimitat ja et poden acusar d’incitació a la violència i no se quants delictes més.
Un escratxe, és a dir l’assenyalament públic d’un repressor, és violència. Un tuit és violència. Un contenidor desplaçat és violència. Un crit, una manifestació massa nombrosa, un aixecament de barreres d’autopistes, el lligar-se a un arbre perquè no el tallin, el llançament de pintura, d’un globus, un tall de carreteres i ja no parlem de trencaments d’aparadors són violència. I aquells que l’exerceixen són per la premsa i els opinion makers, uns vàndals, uns delinqüents, una xusma que cal perseguir i escarmentar. Enemics de la societat.
En aquesta deriva no podia faltar un atac com el que estem veient en aquests dies sobre l’ús de l’espai públic, en nom d’un principi tan fumós, com hipòcrita, de “neutralitat”.
Es tracta, és evident, de desterrar de places, carrers, murs i platges, dels llocs per on passa, es mou i viu la gent, qualsevol element que qüestioni l’statu quo.
No és nou, des de les ordenances del civisme al reguitzell de lleis d’ordre públic que han esquitxat la nostra història recent, hem assistit a aquest intent, en gran part reeixit en nom justament del civisme, de la convivència, de la netedat (recordem que va ser aquesta l’excusa de l’apallissament massiu de persones i drets a plaça Catalunya ara ja fa 7 anys)… d’imposar una idea no gens neutral de decor, de decència, d’asepticitat que passa pel silenciament i la invisibilització del conflicte.
Un intent força reeixit d’allunyar de la vista de vianants, turistes, veïns i compradors la crítica, la denuncia, la informació alternativa. Les pintades i els cartells que cridaven a manifestacions o que denunciaven injustícies han desaparegut. La presència i actuació de les diverses policies han vingut desactivant iniciatives, mobilitzacions. Una pluja fina, i que a estones esdevé xàfec, de multes i sancions ha vingut ofegant les presències dissonants, aquelles que enlletgeixen la ciutat aparador, la ciutat botiga.
És una operació d’importància vital per als poders a les nostres societats perquè és allí, en aquests espais que la gent es comunica de debò.
En efecte els mitjans de comunicació són falses àgores on no tenim ni veu ni vot.
Les xarxes socials ens tanquen en cercles d’interessos i pensaments afins, limitats i impermeables malgrat la seva falsa horitzontalitat global.
A la gent, i sobretot a la gent dissident, la que vol trametre un missatge que incomoda o molesta els poders establerts, només li queda la pintada, el cartell, la concentració, la pancarta, el grafit, els llaços, les banderes, les creus que visibilitzin l’existència d’un greuge o una proposta.
Com sempre passa, l’autoritat fins a cert punt tolera expressions d’aquesta dissidència, limitant-se a una persecució aleatòria, dosificada segons els llocs i els moments. Quan però se supera un llindar, quan la presència del símbol o del missatge es fa massiva, quan esdevé un recordatori constant d’una injustícia, un element que alimenta la cohesió de descontents i que suscita dubtes i reflexions entre el públic la reacció és contundent: multes, identificacions, escamots de matons, campanyes polítiques i mediàtiques.
No és cap novetat i no és casual que el feixisme, més que qualsevol altre ideologia nascuda en context capitalista, hagi entès la importància d’aquest camp de batalla en el camí de la imposició totalitària d’una visió del mon.
Ciudadanos, aquest invent de la banca, que té tants trets que l’assimilen al moviment original del feixisme italià (que era modern, no ho oblidem, amb els seus futuristes, el seu interclassisme, la seva obsessió per l’ordre, el seu ordre) vol un espai públic neutre.
És a dir mercantilitzat, apropiat pel diner, convenientment patrullat, oportunament regulat, per on la gent pot transitar, millor si en cotxe, millor si per anar a fer compres, i, si s’atura, ho faci per seure a una terrassa o a visitar la carpa que el partit – no únic però tan semblant a tots aquells que voldria únics (sense la molesta presència parlamentària de grups disconformes) – instal·la a places i voreres. O per anar a les rebaixes, participar a esdeveniments esportius o a comiats de solters.
És la seva visió, una visió totalitària ja que nega la diferència verdadera, la que contempla la possibilitat de canvis de paràmetres, registres i marcs subratllant l’existència del conflicte en tota la seva dimensió. Res a veure amb la simple varietat, que és un dels trets tan distintius com artificial i fals del nostre mon globalment dominat pels mercats.
L’objectiu de la neutralització de l’espai públic no és doncs cap altres que el reforçament del control damunt d’una societat cada cop més mesella, disciplinada, obedient i conformista.
El mateix objectiu que perseguia i persegueix el feixisme.
Hi ha molta polèmica avui sobre l’ús d’aquesta paraula. No entraré aquí a discutir si és apropiada o no per indicar estructures com l’estat espanyol, comportaments com els de la magistratura i de la guàrdia civil o formacions com societat civil catalana o els mateixos ciudadanos.
Em limitaré a senyalar algunes coincidències entre els règims de l’eix, el nacionalcatolicisme i alguns dels subjectes i dinàmiques polítiques i socials d’avui i aquí.
Mussolini i el seu moviment va sorgir com a reacció a una situació d’efervescència revolucionària. Amb un discurs populista i nacionalista dirigit a les vísceres i les ànsies de rescabalament de masses frustrades i atemorides va tenir com a missió restablir l’ordre capitalista, combatent l’enemic intern – l’odiat subversiu roig – i disciplinant la societat en el seu conjunt.
Per a Mussolini no hi havia capitalistes i obrers, camperols i terratinents, pobres i rics, només hi havia italians. Hi havia la pàtria, amb el seu passat gloriós, imperial capaç d’absorbir i sublimar, per amor o a la força, les aspiracions, els desitjos, les frustracions i les pors de tot un poble. Hi havia el culte del líder, l’ús metòdic dels mitjans de comunicació, les aliances amb els poders fàctics. La força també, reivindicada i exaltada quan era la de les camises negres i denunciada i estigmatitzada amb patetisme de víctima, quan l’exercia l’altre, l’enemic. I un ideari carregat de conceptes simples i frases lapidàries: credere, obbedire e combattere – moschetto e libretto fascista perfetto. Però sobretot hi havia l’enemic: les “potències plutocràtiques” que volien humiliar la “gran proletària” (així es referia a Itàlia en algunes al·locucions) a l’exterior, però sobretot el “roig”, el “subversiu”, el “traïdor a la pàtria” en l’interior.
I amb això (i els diners de terratinents i industrials) va crear un moviment de massa. Va guanyar eleccions. Va imposar el seu règim lliberticida. Va portar la ruïna a tants països i pobles. Tothom sap com va acabar, i que la Itàlia de la postguerra es va dotar d’una constitució basada en el rebuig del feixisme i el repudi de la guerra.
Aquí, com ben sabeu, les coses van anar diversament i l’estat espanyol no va seguir ni tan sols en les formes, les petjades dels seus homòlegs europeus, dels quals només ha imitat la carcassa de democràcia parlamentària.
En efecte cap país del nostre entorn té una monarquia escollida, formada i entronitzada pel dictador amb una missió explícita, una monarquia que ostenta el comandament d’un exèrcit que en cap moment, ans al contrari, ha fet cap mea culpa – com a institució – per la traïció i els crims perpetrats contra un govern legítim i una població que defensava la seva llibertat de ser subjecte del propi present i futur.
Cap país del nostre entorn ha vist com la transició post dictadura era vigilada pels autors del cop d’estat i guiada pels jerarques del tirà.
Cap estat manté i preserva un monument faraònic on està enterrada la carronya de l’opressor i que ret homenatge a la seva victòria. Ni manté, tot i que indicant-lo amb un àlies, el tribunal d’ordre públic encarregat de castigar les diverses formes de dissidència política.
Totes les democràcies occidentals reten honors i reconeixement als maquis i lluitadors de les resistències antifeixistes. Aquí tots moren amb l’etiqueta de bandits encara penjada als seus informes policials.
Cap país europeu permet que desenes de milers de víctimes de matances i represàlies segueixin enterrades en cunetes i es resisteix a promoure’n la identificació i/o dignificació.
Cap país veí té l’estreta relació entre executiu i sistema judicial que té l’estat espanyol. A ningú li passa pel magí explicar als nens italians i alemanys que la guerra va ser un trist episodi d’incomprensió entre bàndols igualment responsables d’atrocitats… O que el feixisme era un simple règim autoritari com tants altres.
Cap policia europea acumula milers i milers de denuncies per tortura, ni compta amb la complicitat de magistrats que sistemàticament ignoren les denuncies dels torturats, quan no els acusen per delicte d’odi.
Ni Itàlia ni Alemanya poden ni tan sols concebre que hi hagi fundacions subvencionades per explicar la quantitat de coses bones fetes per Hitler o Mussolini. Ni que les famílies dels ex dictadors segueixin gaudint dels patrimonis acumulats a expenses del poble durant els seus governs.
En cap país la continuïtat cultural i física entre els representants i membres de les institucions repressives (policia, magistratura) ha estat tan exempta de punts d’inflexió o de catarsis.
Fins i tot les classes dominants afavorides pel cop d’estat feixista i la dictadura han mantingut intactes no només privilegis i poder si no les seves peculiars composicions i característiques.
Tampoc cal oblidar ni menystenir un altre llegat del franquisme: la multitud de grupuscles de tota mena, des de Hogar social i democràcia nacional fins a societat civil catalana que assumeixen les funcions que en el moviment feixista originari complia l’esquadrisme (camises negres).
Esquadristes, institucions de l’estat, noves formacions de massa populistes i hipernacionalistes, patrocini del gran capital, discurs únic vehiculat per la gran majoria de mitjans de comunicació.
Així i tot molta gent es resisteix a parlar de feixisme i limita l’acció antifa a la denuncia dels seus elements d’esquadrisme …
greu error al meu entendre ja que el feixisme és en bona part la forma ideològica inspiradora de l’actual estratègia de reordinament dels poders, aquí i en tot occident.
És una estratègia articulada que recorda molt de prop la posada en marxa contra el moviment dels anys 70. Incloent-hi l’existència d’un terrorisme d’origen fumós i de contorns indefinit que provocant la mort de centenars de civils per tota Europa – Barcelona i Madrid incloses – serveix de justificador immediat de l’enduriment de control i normes.
En aquest context de transformació del capital i de reorganització de les elits nacionals i transnacionals – amb retorn a receptes pre-democràtiques inclòs – s’insereix la gran experiència col·lectiva de l’1 d’octubre, reblada en les vagues general del 3 O i del novembre.
S’insereix la creació de centenars d’organitzacions de base, autònomes i assembleàries, vinculades estrictament al territori, als barris i pobles de tot el país. Alternativa d’autoempoderament i radicalitat democràtica que desborda la ja més que notable presència d’organitzacions de la societat civil com Omnium i ANC.

En el debat que actualment travessa explícitament o implícita els CDR hi ha una de les claus del futur d’un dels episodis de impugnació social de l’statu quo més interessants als que he assistit en les últimes dècades.
Les organitzacions sorgides al voltant de la defensa d’una voluntat col·lectiva de ser amos del propi futur han de limitar-se a ser eines d’agitació i propaganda al servei de estratègies cuinades en despatxos o seus institucionals o esdevenir el nucli d’un nou subjecte polític autònom?